Punt 4. Divendres!

Últim, i de moment els més intens dels dies laborables!
Tot ha començat bé, amb la segona classe d'educació física i com la d'ahir ha estat plena de ritme.


La resta del matí sense cap problema nou, fins que han arribat els tallers que faig a la tarde.
Dos hores amb uns nens amb moltes ganes de juga, xerrar i preguntar sobre aquest tdr (qualsevol cosa per esquivar els deures.) El més difícil de tot escriure a la pissarra i mantenir un ordre, ja que s'aixecaven impacients mentre acabava amb un altre company. Ells estaven més moguts, i davant no tenien la mateixa figura “autoritària” que els poses a fila.





A les 18. 30, només mitja hora després d'acabar els taller començo cada divendres amb les classes d'angles durant hora i mitja (curiós els canvis de rols que experimento els divendres). A l'edifici on milloro l'anglès hi han una multitud d'escales, impossibles de salva per cap lloc. Però havia avisat prèviament, així que tenia un parell de companys esperant per pujar-me fins la classe, però no he arribat a classe! He sortit tot anima de classe, pensant que el recorregut fins angles estaria net d'obstacles, però no ha sigut del tot així.
A la meitat del camí me trobat amb un pujada considerable, només podia arribar a classe fen una bona volta. He volgut mira el mòbil per veure com anava d'hora però.... amb les presses m'havia deixat el mòbil a l'institut! Dons torne-m'hi, ara cap enrere! El mateix recorregut a l'inrevés però aquest cop no ha sigut tant fàcil: A un pas de vianants he necessitat ajuda per acabar de pujar (centre d'atenció per uns segons), i passat una sabateria me trobat amb una vorera inaccessible. L'altra serà millor! He pensat, però no, l'altra era pitjor i farta de demanar audar durant tot el dia he acabat anant per la carretera durant tot un carrer.
Arribo a un pas de vianants i ja m'imaginava que no tindria cap més problema amb les voreres, i així ha sigut, però me trobat un magnific home que des de el seu potent tot terreny cridava al taxista que m'havia deixat passar. Impressionant! Però crec que amb la cara de mala llet que he ficat, haurà reflexionat una mica.
La aventurera encara no havia acabat, quan anava camí cap a l'institut en busca del meu telefon i amb els esperances perdudes d'arribar a classe, he trobat un dels alumnes que no havia vingut a classe, resulta que havia anat a comprar unes "zapas" com diu ell. Ara el noi estava content d'acompanyar-me i portar-me, le deixat no tenia ganes de fotre-li la brega i a més a més alguna cosa hem deia que el necessitaria. Així he sigut, resulta que no tenia el mòbil a l'institut, sinó que el tenia a casa (sóc un cas). En Jose, es així com es diu, m'ha acompanyat fins una cabina de telefon per trucar a casa, però.. massa alta com per trucar-hi !
I jo sense monedes petites, així que li ha tocat anar a demanar canvi a una botiga del costat, jo no podia. He trucat i a mesura que anava parlant s'anava creant un grup de nens que hem rodejava. Eren els seus cosins i cosines, seguits de nens que estaven al parc. Tots miraven amb cares de sorpresos i preguntaven al Jose qui era i que feia així. Tot orgullós responia que era la seva "profe de mates" i que no era de veritat, que era un treball. Quines cares, i quins comentaris que deixaven anar els petits! Però hem guardo per sempre el de la germana petita d'en Jose:
-"Ay! Yo te visto antes y pensaba que era de verda! Y le dicho a mi amiga: pobrecita tan joven y sin poder disfrutar de la vida!"
Cal dir que la nena tenia onze anys, es a dir, que ja podria pensar més el que diu, però el temps ja l'ensenyarà. Jo he intentat explicar-li que no era així però per la cara que posava no semblava massa convençuda.
Després de parla una llarga estona he deixat el grup enrere i he anat a al lloc de trobada amb ma mare, que ja m'esperava al cotxe.
Cap obstacle més, només un parell d'avis que miraven atentament i semblava que pensaven el mateix que la germana d'en Jose.