la web de MIFAS és nova!
(anirem a xafardejar una estona)
dimecres, 18 de juny del 2008
Diuen que ...
ja veus ens diuen minusvàlids i no dic que no ho siguem però després de la lluita diària des de que un es lleva fins que se’n va a dormir ens haurien de dir supervalits, no creus?
Xavi Terradas.
Tens raó crack!
Xavi Terradas.
Tens raó crack!
Coneixements bàsics?
Durant el curs he treballat les tardes de dimecres i divendres amb uns nois que suposadament la seva situació familiar no era l'adequada per portar correctament els seus estudis, així que venien amb mi i altres companys, per fer els seus deures però també per obrir i xerrar una mica els ulls davant la societat que els envolta, això almenys era el que jo intentava la última mitja horeta (quan ja es ficaven insuportables!)
Després de dies treien temes de la màniga per parlar i descobrint que la Torre de Pisa esta a Barcelona, o que aquesta mateixa Barcelona no forma part de Catalunya, vaig decidir treure el tema de la discapacitat.
Quatre alumnes (A,B,C,D) amb quatre preguntes senzilles, en principi.
1. Què es la discapacitat?
A: No ho sé, no m'importa.
B: És un problema de quan neixes.
C: És un problema, que no pots fer alguna cosa. Per exemple: caminar.
D: Una persona incapaç de fer una cosa.
2. Qui te discapacitat? Per què?
A: Els homes, les dones, etc,.
B: Les persones que neixen malament.
C: Les persones per qualsevol motiu que han nascut malament o han tingut un impacte amb el cotxe.
D: La gent per mal naixement o accident.
3. Coneixes els tipus de discapacitats que existeixen?
A: No ho sé, etc,.
B: No poder caminar, incapacitat mental, amb la cara rara, etc,.
C: Invalidesa, gent sense braç o sense una cama, mental, física i visual.
D: Discapacitat mental, invàlids.
4. Són persones amb els mateixos drets i deures que tu?
A: Si i no perquè són persones, però clar, no poden fer les mateixes coses.
B: Si perquè em nascut al mateix món i totes les persones són iguals.
C: Si, perquè són com nosaltres però amb un problema.
D: Segons el què, però si es invalid no pot jugar a futbol i clar..
Aquestes respostes són un exemple on es reflexa la coherencia, el nivell de cultura bàsica i coneixements generals que tenen algunes de les persones que segurament dintre de dos-tres anys estaran al carrer davant d'una societat complexa. Quina por! Només desitjo per ells que durant aquest dos anys aprenguin uns valors i uns coneixements bàsics per viure i deixin de banda, si cal, equacions i fets de l'edat mitjana.
(Era tot un quadre la cara que feia aquell dia després de les classes, això em supera!)
Després de dies treien temes de la màniga per parlar i descobrint que la Torre de Pisa esta a Barcelona, o que aquesta mateixa Barcelona no forma part de Catalunya, vaig decidir treure el tema de la discapacitat.
Quatre alumnes (A,B,C,D) amb quatre preguntes senzilles, en principi.
1. Què es la discapacitat?
A: No ho sé, no m'importa.
B: És un problema de quan neixes.
C: És un problema, que no pots fer alguna cosa. Per exemple: caminar.
D: Una persona incapaç de fer una cosa.
2. Qui te discapacitat? Per què?
A: Els homes, les dones, etc,.
B: Les persones que neixen malament.
C: Les persones per qualsevol motiu que han nascut malament o han tingut un impacte amb el cotxe.
D: La gent per mal naixement o accident.
3. Coneixes els tipus de discapacitats que existeixen?
A: No ho sé, etc,.
B: No poder caminar, incapacitat mental, amb la cara rara, etc,.
C: Invalidesa, gent sense braç o sense una cama, mental, física i visual.
D: Discapacitat mental, invàlids.
4. Són persones amb els mateixos drets i deures que tu?
A: Si i no perquè són persones, però clar, no poden fer les mateixes coses.
B: Si perquè em nascut al mateix món i totes les persones són iguals.
C: Si, perquè són com nosaltres però amb un problema.
D: Segons el què, però si es invalid no pot jugar a futbol i clar..
Aquestes respostes són un exemple on es reflexa la coherencia, el nivell de cultura bàsica i coneixements generals que tenen algunes de les persones que segurament dintre de dos-tres anys estaran al carrer davant d'una societat complexa. Quina por! Només desitjo per ells que durant aquest dos anys aprenguin uns valors i uns coneixements bàsics per viure i deixin de banda, si cal, equacions i fets de l'edat mitjana.
(Era tot un quadre la cara que feia aquell dia després de les classes, això em supera!)
Tornem-hi!
Amb primer de batxillerat a la butxaca torno a reactivar tot això, i esque entre els exàmens finals i la baixada d'ànims típica de la meva primavera he deixat força abandonat tot això! Però.. mai es massa tard no? i més si es tracta de lluitar per coses així! :)
Com ara mateix tinc l'energia i les ganes pels núvols, crec que deixaré per més endavant el mar de lletres que suposa passar aquí el que vaig fer aquell dissabte i diumenge que vaig passar amb la cadira. De fet ho resumiré en un parell de línies:
Dissabte:
- Viatge amb l'estimada Renfe cap a Mataró: Molts nervis, moltes mirades però força bé.
- Rebuda a l'esplai: Quins valors que tenen aquest nens!!
- De tornada pels carrers de la ciutat trobo molta gent coneguda: uns fan cara de pànic, altres no saluden, senzillament impressionant. "En aquell moment pers a molta gent" Ara et crec més Xavi!
I per rematar la tarda els dos ascensors de l'estació fora de serveis, impotència, ràbia, llàgrimes, paperets de reclamació i tornada en cotxe (quin remei)!
Diumenge:
- Toca la típica volta de diumenge per la ciutat però aquest cop no serà així. El meu pare amb importants problemes a la columna vertebral no pot suportar veure a la seva filla així, també ho entenc. Quan era jove i durant la seva jornada laboral va caure per les escales. Catorze mesos més tard, amb dificultats econòmiques i molt dolor va entrar a quiròfan amb un 99% de possibilitats de sortir assegut en una cadira de rodes. Ara com conductor de tràiler (la única feina que pot fer)va tirant com pot amb un únic objectiu: el meu futur. Què gran és, i no només per edat!
Ara, passat un temps veig aquella setmana com una vivència impressionant, on a nivell personal he après potser més del que podré escriure al treball, i a més a més amb la sort d'escollir el moment perfecta per realitzar-la. Potser ho repetiria, no ho sé.
Com ara mateix tinc l'energia i les ganes pels núvols, crec que deixaré per més endavant el mar de lletres que suposa passar aquí el que vaig fer aquell dissabte i diumenge que vaig passar amb la cadira. De fet ho resumiré en un parell de línies:
Dissabte:
- Viatge amb l'estimada Renfe cap a Mataró: Molts nervis, moltes mirades però força bé.
- Rebuda a l'esplai: Quins valors que tenen aquest nens!!
- De tornada pels carrers de la ciutat trobo molta gent coneguda: uns fan cara de pànic, altres no saluden, senzillament impressionant. "En aquell moment pers a molta gent" Ara et crec més Xavi!
I per rematar la tarda els dos ascensors de l'estació fora de serveis, impotència, ràbia, llàgrimes, paperets de reclamació i tornada en cotxe (quin remei)!
Diumenge:
- Toca la típica volta de diumenge per la ciutat però aquest cop no serà així. El meu pare amb importants problemes a la columna vertebral no pot suportar veure a la seva filla així, també ho entenc. Quan era jove i durant la seva jornada laboral va caure per les escales. Catorze mesos més tard, amb dificultats econòmiques i molt dolor va entrar a quiròfan amb un 99% de possibilitats de sortir assegut en una cadira de rodes. Ara com conductor de tràiler (la única feina que pot fer)va tirant com pot amb un únic objectiu: el meu futur. Què gran és, i no només per edat!
Ara, passat un temps veig aquella setmana com una vivència impressionant, on a nivell personal he après potser més del que podré escriure al treball, i a més a més amb la sort d'escollir el moment perfecta per realitzar-la. Potser ho repetiria, no ho sé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
