dimecres, 18 de juny de 2008

Tornem-hi!

Amb primer de batxillerat a la butxaca torno a reactivar tot això, i esque entre els exàmens finals i la baixada d'ànims típica de la meva primavera he deixat força abandonat tot això! Però.. mai es massa tard no? i més si es tracta de lluitar per coses així! :)
Com ara mateix tinc l'energia i les ganes pels núvols, crec que deixaré per més endavant el mar de lletres que suposa passar aquí el que vaig fer aquell dissabte i diumenge que vaig passar amb la cadira. De fet ho resumiré en un parell de línies:

Dissabte:
- Viatge amb l'estimada Renfe cap a Mataró: Molts nervis, moltes mirades però força bé.
- Rebuda a l'esplai: Quins valors que tenen aquest nens!!
- De tornada pels carrers de la ciutat trobo molta gent coneguda: uns fan cara de pànic, altres no saluden, senzillament impressionant. "En aquell moment pers a molta gent" Ara et crec més Xavi!
I per rematar la tarda els dos ascensors de l'estació fora de serveis, impotència, ràbia, llàgrimes, paperets de reclamació i tornada en cotxe (quin remei)!

Diumenge:
- Toca la típica volta de diumenge per la ciutat però aquest cop no serà així. El meu pare amb importants problemes a la columna vertebral no pot suportar veure a la seva filla així, també ho entenc. Quan era jove i durant la seva jornada laboral va caure per les escales. Catorze mesos més tard, amb dificultats econòmiques i molt dolor va entrar a quiròfan amb un 99% de possibilitats de sortir assegut en una cadira de rodes. Ara com conductor de tràiler (la única feina que pot fer)va tirant com pot amb un únic objectiu: el meu futur. Què gran és, i no només per edat!


Ara, passat un temps veig aquella setmana com una vivència impressionant, on a nivell personal he après potser més del que podré escriure al treball, i a més a més amb la sort d'escollir el moment perfecta per realitzar-la. Potser ho repetiria, no ho sé.