Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 4. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 4. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de juny del 2008

Tornem-hi!

Amb primer de batxillerat a la butxaca torno a reactivar tot això, i esque entre els exàmens finals i la baixada d'ànims típica de la meva primavera he deixat força abandonat tot això! Però.. mai es massa tard no? i més si es tracta de lluitar per coses així! :)
Com ara mateix tinc l'energia i les ganes pels núvols, crec que deixaré per més endavant el mar de lletres que suposa passar aquí el que vaig fer aquell dissabte i diumenge que vaig passar amb la cadira. De fet ho resumiré en un parell de línies:

Dissabte:
- Viatge amb l'estimada Renfe cap a Mataró: Molts nervis, moltes mirades però força bé.
- Rebuda a l'esplai: Quins valors que tenen aquest nens!!
- De tornada pels carrers de la ciutat trobo molta gent coneguda: uns fan cara de pànic, altres no saluden, senzillament impressionant. "En aquell moment pers a molta gent" Ara et crec més Xavi!
I per rematar la tarda els dos ascensors de l'estació fora de serveis, impotència, ràbia, llàgrimes, paperets de reclamació i tornada en cotxe (quin remei)!

Diumenge:
- Toca la típica volta de diumenge per la ciutat però aquest cop no serà així. El meu pare amb importants problemes a la columna vertebral no pot suportar veure a la seva filla així, també ho entenc. Quan era jove i durant la seva jornada laboral va caure per les escales. Catorze mesos més tard, amb dificultats econòmiques i molt dolor va entrar a quiròfan amb un 99% de possibilitats de sortir assegut en una cadira de rodes. Ara com conductor de tràiler (la única feina que pot fer)va tirant com pot amb un únic objectiu: el meu futur. Què gran és, i no només per edat!


Ara, passat un temps veig aquella setmana com una vivència impressionant, on a nivell personal he après potser més del que podré escriure al treball, i a més a més amb la sort d'escollir el moment perfecta per realitzar-la. Potser ho repetiria, no ho sé.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Punt 4. Divendres!

Últim, i de moment els més intens dels dies laborables!
Tot ha començat bé, amb la segona classe d'educació física i com la d'ahir ha estat plena de ritme.


La resta del matí sense cap problema nou, fins que han arribat els tallers que faig a la tarde.
Dos hores amb uns nens amb moltes ganes de juga, xerrar i preguntar sobre aquest tdr (qualsevol cosa per esquivar els deures.) El més difícil de tot escriure a la pissarra i mantenir un ordre, ja que s'aixecaven impacients mentre acabava amb un altre company. Ells estaven més moguts, i davant no tenien la mateixa figura “autoritària” que els poses a fila.





A les 18. 30, només mitja hora després d'acabar els taller començo cada divendres amb les classes d'angles durant hora i mitja (curiós els canvis de rols que experimento els divendres). A l'edifici on milloro l'anglès hi han una multitud d'escales, impossibles de salva per cap lloc. Però havia avisat prèviament, així que tenia un parell de companys esperant per pujar-me fins la classe, però no he arribat a classe! He sortit tot anima de classe, pensant que el recorregut fins angles estaria net d'obstacles, però no ha sigut del tot així.
A la meitat del camí me trobat amb un pujada considerable, només podia arribar a classe fen una bona volta. He volgut mira el mòbil per veure com anava d'hora però.... amb les presses m'havia deixat el mòbil a l'institut! Dons torne-m'hi, ara cap enrere! El mateix recorregut a l'inrevés però aquest cop no ha sigut tant fàcil: A un pas de vianants he necessitat ajuda per acabar de pujar (centre d'atenció per uns segons), i passat una sabateria me trobat amb una vorera inaccessible. L'altra serà millor! He pensat, però no, l'altra era pitjor i farta de demanar audar durant tot el dia he acabat anant per la carretera durant tot un carrer.
Arribo a un pas de vianants i ja m'imaginava que no tindria cap més problema amb les voreres, i així ha sigut, però me trobat un magnific home que des de el seu potent tot terreny cridava al taxista que m'havia deixat passar. Impressionant! Però crec que amb la cara de mala llet que he ficat, haurà reflexionat una mica.
La aventurera encara no havia acabat, quan anava camí cap a l'institut en busca del meu telefon i amb els esperances perdudes d'arribar a classe, he trobat un dels alumnes que no havia vingut a classe, resulta que havia anat a comprar unes "zapas" com diu ell. Ara el noi estava content d'acompanyar-me i portar-me, le deixat no tenia ganes de fotre-li la brega i a més a més alguna cosa hem deia que el necessitaria. Així he sigut, resulta que no tenia el mòbil a l'institut, sinó que el tenia a casa (sóc un cas). En Jose, es així com es diu, m'ha acompanyat fins una cabina de telefon per trucar a casa, però.. massa alta com per trucar-hi !
I jo sense monedes petites, així que li ha tocat anar a demanar canvi a una botiga del costat, jo no podia. He trucat i a mesura que anava parlant s'anava creant un grup de nens que hem rodejava. Eren els seus cosins i cosines, seguits de nens que estaven al parc. Tots miraven amb cares de sorpresos i preguntaven al Jose qui era i que feia així. Tot orgullós responia que era la seva "profe de mates" i que no era de veritat, que era un treball. Quines cares, i quins comentaris que deixaven anar els petits! Però hem guardo per sempre el de la germana petita d'en Jose:
-"Ay! Yo te visto antes y pensaba que era de verda! Y le dicho a mi amiga: pobrecita tan joven y sin poder disfrutar de la vida!"
Cal dir que la nena tenia onze anys, es a dir, que ja podria pensar més el que diu, però el temps ja l'ensenyarà. Jo he intentat explicar-li que no era així però per la cara que posava no semblava massa convençuda.
Després de parla una llarga estona he deixat el grup enrere i he anat a al lloc de trobada amb ma mare, que ja m'esperava al cotxe.
Cap obstacle més, només un parell d'avis que miraven atentament i semblava que pensaven el mateix que la germana d'en Jose.

Punt 4. Dijous!

El dia avança com els altres: fen voltes i voltes per tot el centre.
Sembla que la gent comença a acostumar-se però professors i companys encara es continuen preguntant el per què de tot això.
I avui de dotze a una, tocava classe d'educació física. Al principi no tenia gaires expectatives, no hem podia imaginar fer la classe asseguda, però a mesura que avançava la classe tot ha millorat.
Aquesta setmana toquen unes classes dedicades als diferents ritmes, com a previ per unes classe de dansa. Substituint moviments de cames per altres de braços i animada pel professor i els companys he fet una classe totalment productiva (encara que he acabat amb un mal d'esquena..)!

(Quan tingui amb un bon programa per editar vídeos, ja en pujaré!)

Per la tarda, i acompanyada de ma mare he anat a fer una volta pel centre de Lloret.
A les 17.30h ja l'esperava, però no arribava, així que he decidit avançar un parell de carrers per trobar-la. Una barreja entre po i ganes m'envaïa, seria la primera vegada que aniria sola per la ciutat. Al final tan sols han sigut un parell de carrers fins que ens hem trobat.
Tota la tarda “xafardejant” l'accessibilitat a diferent punts de Lloret.
Primera parada: la nova i polèmica terminal d'autobusos. Entre altres coses destaca la manca de voreres que arribin fins la porta adequada dels autobusos, i aquest mirall:


Ara amb un afegit. Abans massa alt com per complir la seva funció!

I Aquí la meva mare decidint quines estovalles eren més "maques", jo des de fora, perquè com es veu a la fotografia unes bones escales impedien que arribes a la botiga!


Estic orgullosa d'haver fomentat l'esperit critic a ma mare en aquesta lluita.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Punt 4. Dimecres!

Tornem-hi!
Avui amb més energia, més voltes per l'institut, més bromes entre companys i una conversa amb una senyora al carrer impressionant:

Tota inquieta diu:

- Perdona yo te vi ayer jugando a futbol en el polideportivo ¿puede ser no?
- QUÈ!? NO!!
- Ay perdona, perdona ... I a marxat corrents!

No sé com m'hauria sensat si realment no pogués moure les cames..
On esta la lògica siusplau!!

Punt 4. Dimarts!

Segon dia i..
- la rutina comença a ser força pesada.
- necessito més autonomia i llibertat, estic tota l'estona acompanyada!
- escric, penso i parlo sobre aquest treball!
- surto a la pissarra: que difícil es escriure així!
Però continuem, continuem !

dilluns, 31 de març del 2008

Punt 4. Dilluns!

Primer dia, i millor del que em pensava!
Al principi una barreja de nervis i curiositat veure les cares de les primeres persones que em creues.
Tot força bé, encara que he necessitat ajudes per anar a alguna classe i creuar algun carrer a la hora del patí.
Però si he de destacar alguna cosa són les cares pàl·lides d'alguns companys i professors que no sabien que era un treball, i al final del dia: tota una sorpresa!
Un noi de 2n ESO el qual li faig classes durant quatre hores a la setmana ha canviat totalment l'actitud que tenia fins ara amb mi. Normalment és un terratrèmol incontrolable però al sortir m'ha vist i a vingut a preguntar-me molt seriosament que m'havia passat. I tot sorprenent-me no a rigut ni res per l'estil, a llençat la bicicleta (literalment) per acompanyar-me fins la cantonada, tot ajudant-me a pujar el carrer, que començava a ser pesat.
Molt bona la sensació de veure aquest noi reaccionar així!

Punt 4.

Aquesta serà una setmana diferent, començo amb el punt quatre del treball, es a dir, a descriure els afectes a nivell personal.
Per desenvolupa aquest punt vaig pensar que no hi hauria res millor que posar-se en la pell de les persones afectades, trobar-se el problema de cara. Vull veure les cares de la gent quan tan de dir que ho senten molt però no tenen el local adaptat o el sentiment que es desperta al tenir que demanar ajuda per pujar un esglaó.
Aniré amb una llibreta (i la camara) a la butxaca per anar apuntant cada una de les coses i sentiments que sem despertin durant aquesta setmana i així faré un diari!