Barceloneta blablabla..

Aquest dijous, per fer un treball de sociologia, vaig anar al barri de la Barceloneta. Havia d'observar les infraestructures, els edificis, la gent.. Vaig decidir parlar amb diferents persones del barri per conèixer la seva opinió, i les seves demandes a l'administració.
Una avia molt gran, una mare adolescent.. però se'ns dubte, el grup de sense sostres de de la plaça va ser el més interessant.
Histories, justificacions, anècdotes amb serveis socials, i la següent frase que em va deixar anar un d'ells poc abans d'acabar la conversa.

(...)te he contado mi vida,eh!tendras un sobresaliente! Ahora deberias prometerme que no seras una de esas que tiene los papeles preparados pa repartir(el d donde dormir, donde comer, donde duxarme, donde buscar trabajo...) es que no me sirve de nada....No, no serás de esas,.. tienes alma de..de.. ¡MIRA, ves!Otra cosa para pedirle a l'Hereu ese: Alberges, Comedores sociales i..Contacto humano!!(..)

És l'home amb la mirada més potent de tota la Barceloneta!

Quan ja donava l'esquena al grup, el mateix home d'uns 40 anys mal portats em va dir..

¿Sabes qué? Mi hija estudia educación infatil, es bonito verdad?... Aver si otro dia te passas por aquí.

Li vaig respondre breument.

Tinc la sensació de que em volia explicar alguna cosa més.
Ja tornaré a passar per allà.

Llei de dependencia!

Una caca, oi? Dons d'això va el meu treball més o menys.
Després d'estudiar la llei a fons, el meu grup de política i jo, busquem gent que hagi demanat beneficiar-se de la llei de dependencia .. li hagin acceptat ja, o no. Aquí entreu vosaltres!

Algú voldria respondrem les següents "preguntes"?..
- A través de qui/què vas conèixer la llei i les seves possibilitats.
- Qui et porta/portava els tràmits.
- Terminis (de recerca, de valoració, de tramitació, de acceptació final..)?
- T'han ofert el mateix servei que vas demanar/necessitaves? El canviaries? És suficient?

Dons això,
aquí la demanda pel meu treball. A veure si algú, em pot respondre.
Per qualsevol cosa, com sempre: cantizano.laura@gmail.com. Merci!

Hola?

No sé on vaig deixar aquest bloc, i sincerament, crec que prefereixo no saber pq me adormit d'aquesta manera amb el tema de l'accessibilitat...
Una cosa si que sé perfectament, el treball de recerca s'ha allargat d'una manera infinita, per res. I fins aquí la valoració de tot.

He fet un gran punt i apart, un gran salt, a "lo grande" i cap amunt.
Escric des de la uni, en el descanset que em permeto en mig d'aquest treball sobre la llei de dependencia.

Estic cursant Treball Social, (iuhu!) Ja tocava estudiar algu realment interesant: política, economia, sociologia, psicologia, dret... és tan multidisciplinar i aplicable! Perfecte!

D'ara en endavant escriure una miqueta de tot, sense marcarme massa els continguts, ni el temps.. social, això si!(jejeje)

¡Qué sencillo es el mundo!

En Rafa, un amic "esplaieru", hem passa la següent contra de La vanguardia.
El noi que entrevisten és increïblement positiu, però no només quan parla de la seva discapacitat.No m'agraden les generalitzacions i tampoc els personatges extraordinaris com aquest, perquè d'igual manera poden donar una imatge distorsionada. Però vaja, hem quedo amb el rollete positiu que ens fa molta falta a tots! A volar!

VÍCTOR-M. AMELA - 19/03/2009 a Albert Casals.
Tengo 18 años. Vivo en Esparreguera con mis padres y mi hermana Alba (9). Soy viajero desde los 15 años: Europa, Asia, Sudamérica... Soy anarquista utópico. Creo tanto en Dios como en un hipopótamo lila. Me gusta el manga, los disfraces otaku, leer, los videojuegos...

¿Desde cuándo vas en silla de ruedas?
Desde los ocho años. Tuve mononucleosis y leucemia: o me trataban a saco, con riesgo de provocarme alguna discapacidad, o me moría. Y fueron a saco.
Sí. ¡Y el resultado ha sido perfecto!

¿No te importa la silla de ruedas?
Si hubiese querido ser futbolista… ¡Pero no hay nada que yo no pueda hacer en mi silla! ¿No?
Subo, bajo, entro, salgo, he atravesado selvas y playas, he viajado por Francia, Italia, Grecia, Alemania, Escocia, Tailandia, Malasia, Singapur... Acabo de regresar de un viaje de seis meses por toda Sudamérica...

¿Con quién viajas?
Me gusta viajar solo.

¿En silla de ruedas... ¡y solo!?
La silla es más ventaja que inconveniente: la gente te pregunta qué te pasa, de dónde vienes..., y así haces un montón de amigos.

¿Desde cuándo viajas así?
A los catorce años les dije a mis padres que me iba. Fue muy duro para ellos permitir mi felicidad. Pusieron una condición: el primer viaje lo haría acompañado por mi padre. Fuimos a Bruselas y aprendí cosas útiles para viajar. Y, a partir de los quince años, ya he hecho todos esos viajes yo solo.

¿Y qué dicen hoy tus padres?
Sufren un poco, pero están contentos viéndome contento. Agradezco que se hayan esforzado tanto en no ayudarme, en no decirme: "Esto no puedes hacerlo porque vas en silla de ruedas". Ellos facilitan mi felicidad.

¿Eres feliz, pues?
Plenamente, pues no hago nada que no quiera hacer en cada momento. Ahora me apetece hablar contigo, y si no, no estaría aquí.

¿Con qué dinero viajas?
Con tres euros al día. No es posible.
Hace seis meses salí de casa con 20 euros para irme a Sudamérica, ¡y he vuelto con 20 euros en el bolsillo!

Pero... ¿y dónde duermes, y cómo comes y... cómo lo haces?
¿Por qué nos complicamos tanto la vida? Siempre hay dónde dormir, siempre hay algo que comer. Conoces a gente, y todo fluye. ¡Qué sencillo es el mundo! Lo he entendido viajando. Bastan cuatro cosas: dormir, comer, ducharse y hacer amigos. Dicho así, sí parece fácil.
Claro. ¿Qué impide a todos los europeos hacerse vagabundos? Es maravilloso…

¿Qué buscas en tus viajes?
Ver cómo vive la gente, ver cómo son, conocerles, vivir con ellos, ser su amigo. ¿Y qué opinan tus amigos de aquí? Me entienden, mis amigos son como yo: todos están haciendo lo que desean hacer, aunque a ellos no les apetece viajar.

¿No te da miedo viajar solo?
¿Qué puede pasarme peor que no realizar mis sueños? Pueden robarte... Al poco tiempo volveré a tener lo necesario, ¡seguro! Y nunca podrán robarme lo vivido. ... Puedes sufrir un accidente, morir...
Aun así, habría hecho lo que realmente quería, ¡habría sido más feliz que quedándome aquí contra mi deseo!

¿Qué haces al llegar a un sitio nuevo?
Voy a un parque, a una plaza, saco mis naipes... Al cabo de un rato hay niños, ¡y luego medio pueblo está alrededor!

¿Qué te dice la gente nueva con la que te vas encontrando?
Los adultos repiten dos preguntas: "¿De dónde sales?", "¿Y tus padres?". Algunos se escandalizaban de mis padres por dejarme solo... Alguna vez la policía me ha detenido por si me había escapado… Un niño solo por el mundo, feliz…, ¿qué tiene de malo?

Hombre..
Ahora, ya con 18 años cumplidos, ¡soy libre!

¿Qué llevas en tu mochila?
Una libreta, algún libro, un boli, una linterna, los naipes para juegos de manos, jabón, cojín, dos pantalones y dos camisetas, calzoncillos, chaqueta, botiquín, la tienda de campaña y el kit de reparación de la silla. Dime lugares en que hayas dormido. Playas, vagones de tren, parques, estaciones, coches, campos, comisarías, castillos en ruinas, casas abandonadas, casas de gente, cuevas, mansiones...

¿Cuál ha sido el mejor momento? Viajar de noche en la caja de un camión en marcha, destapada. Podía sacar la cabeza al viento o acurrucarme. Fue chulísimo.

¿Y tu momento más peligroso?
He estado a punto de palmar volcando en un camión, y atravesando una selva con vampiros, y en una lancha de traficantes de motores entre islas caribeñas, zarandeados por una tormenta con olas de cinco metros: me golpeé, caí al agua inconsciente... y pudieron rescatarme por pelos.

¿Qué planes tienes ahora?
Recorrer toda el Áfricaoriental hasta llegar a Madagascar.

¿Nada te frena?
Cuando haces lo que de verdad quieres, el universo entero conspira a tu favor. Mira alrededor y decide: tú puedes elegir vivir triste o contento. Yo elijo la felicidad. No veo entre nosotros razones para ser infeliz.

¿Y no piensas estudiar, trabajar...? No, si no me divierte. Me gustaría ser mediador o acoger niños... A veces me dicen: "Si no trabajas, ¡de viejo serás pobre!". Pero, si llego a viejo, ¡tendré amigos por todo el mundo! ¿Se puede tener más?

De visita..

I després de 4 mesos, apunt de ser absorbida pel monstre anomenat selectivitat, torno al C/St. Pere a veure una exposició d'obres de Miró. No sé perquè m'extranya, tot i el correu, està igual. Serà perquè "al registre civil i als jutjats no venen invàlids".





Lavabo? Magatzem? Racó per estris de neteja? Vestuari?

Aquest any... carbó!

Quina vergonya. Porto 2 mesos amb això abandonat.. i no tinc excusa. Hauria d'haver buscat 5 minuts per passar les noves fotos, els nous esdeveniments i res.. no he fet res. Merda.
Deixo enrere un trimestre molt pèssim, on només podria ressaltar la nota d'aquest treball, i tota una colla de descobriments sobre la forma de fer de la gent que em rodeja, també vergonyós. Sincerament, i ara no només decebuda amb els problemes que tracto aquí, començo un any decisiu on només espero no fallar a ningú més, i com no, poder cridar ben alt que es van equivocar, o potser no, però no s'ha de faltar el respecta. Són professor i ara no serè jo qui obri més la boca. A callar i a estudiar. Estic rebotada.

I durant aquesta absència..

MASBA a la mostra d'entitats de Mataró. Va ser magnific veure en aquells ulls la il·lusió dels primers moviments, la que jo abans tenia i ara em falta. Perfecta!

ESTACIÓ DE MATARÓ més accessible. Després de mesos... aquí estan:




I la sorpresa de trobar-me amb un aparcament amb esglaó a L'HOSPITAL GENERAL:

No sóc el millor exemple d'alumna constant, tampoc una aplicada de les que passa llargues estones estudiant. Això si, allò que m'agrada ho faig força bé!

9,8

al treball de recerca! (toma!)

FINITO!

Primer de tot perdoneu perquè he tingut això i el correu molt abandonat..
però ja he acabat! Ara puc continuar amb aquest tema però al meu estil i amb les meves dates (malaides dates d'entrega!)
Gràcies a tothom que m'ha respòs les preguntes, m'han sigut de molta utilitat!!
I especialment al pesao i al "jefe", que ja deuen estar cansat de sentir les meves "gràcies"!

Ahir estava molt nerviosa, no podia expressar-me, però avui tot a sigut diferent. Pel que m'han dit, no semblava nerviosa, però ja us puc dir que per dintre em recorrien els nevis i la ràbia en el mateix percentatge. He començat bé, mesurant les paraules, però quan ja portava un parell de minuts i he començat a parlar de l'administració i la meva vivència allò tan políticament correcta a començat a no ser-ho. Massa impulsiva, massa critica, i poca recerca (gmm... la tos!) això es el que ha dit un professor, mentre els altres tres el miraven (no semblaven compartir la seva opinió)
Jo estic orgullosa de com he crescut com a persona, però no del treball. Els últims mesos he anat de cul, he deixat les coses sempre per més tard, i així ha kedat. No és ni la meitat del que volia que fos, i ni tan sols hi ha la meitat d'informació que disposava.. però és bo igual, han flipat! (iuhu!)
Ara, com he dit, continuaré amb el treball, "sin prisa però sin pausa" que diuen i un cop acabat i exprimit el penjaré aquí!

Espero dilluns poder cridar ben fort que tinc un 9 o 10!
(Si és menys d'això ja vaig anunciar als meus companys que em llançava per la finestra..)

Apa, aquí us deixo la portada, el titul i la última frase (que recordo treure-la d'algun bloc minusferic!).
(No cal riure, eren les 5 de la nit kuan vaig acabar-lo i no estaba gaire inspirada)

La cadira no fa més petita a la persona!

"Trenquem amb les barreres mentals, per trencar amb les barreres arquitectòniques!"



- Ah, i felicitats també per anar en cadira de rodes tota una setmana, jo no pdoria.
- (Pensament: No s'ha entes res de la teva exposició o què? merda!)

Per això i molt més s'ha de continuar treballant
així que tot això només és un ..

punt i seguit! :)

Digues la teva!

Tot seguit copio l'email que distribuït per en Quim i en Xavi envio a alguns de vosaltres. Si no ho rebeu i voleu respondre ho podeu fer enviant les respostes a : cantizano.laura@gmail.com


Us envio aquest serie de preguntes que em rondaven el cap sense cap resposta abans de conèixer el món dels discapacitats físics o coixos, com nosaltres diem.
Poden semblar estúpides, però com he dit, abans jo no trobava cap resposta. Potser ara podria respondre alguna però en tot cas mai com ho faríeu vosaltres ..
Així que només explicar-hos que no obriré una fulla a "mode entrevista" sinó que seguidament de cada una de les preguntes posaré les respostes que rebi d'aquestes amb les dades de la persona que ha respòs, cla. Amb tot això vull dir que podeu respondre a les preguntes amb 4 frases, amb una, amb una paraula.. o no respondre! Com vulgueu!
Però això si, necessitaria que m'indiqueu nom, edat i malaltia/lesio!
Podeu enviar-me les respostes directament a mi.

- ( Si no ets discapacitat de naixement) Abans quina atenció/opinió tenies sobre aquest temes (persones i barreres)?

- Quan et creues amb una altre persona que va en cadira de rodes, què penses?

- Quan algú t'ajuda sense preguntar abans, com actues? (reaccions o pensaments)

- Quan no pots entrar a algun lloc.. Marxes, protestes o demanes ajuda?

- Si has de relacionar un color amb el fet d'utilitzar cadira de rodes serie el color :

- Quan pel carrer un desgonegut/da et mira, sense ser descarat. Penses que :
a) Et mira, com es normal quan algú es creua amb una altre persona.
b) Et mira perquè vas en cadira de rodes
c) Per altres motius: .............

- Creus que els més petits estan informats?
- T'has trobat amb l'escena que un nen mira i pregunta al seu pare/mare tot senyalant i el pare/mare no respon? En aquest cas ..
Et molesta respnodre a un nen ple de dubtes?

- La teva vida seria milor sense tenir aquesta discapacitat o senzillament seria diferent (i per tant potser pitjor)?

Gràcies! :)

Som-hi!

Marxo al corredor amb l'esplai durant aquest cap de setmana, així que això quedarà peradet.
Però tornaré amb el cap més ventilat i amb una foto que no hauria de deixar dormir tranquil/a a més d'un/a. Però ara no la penjaré, que sinó acabaré amb més "mala llet" i no en tinc ganes! Ale!
Bon cap de setmana familia! :)

- 2 setmanes!

Falten exactament dues setmanes per lliurar aquest treball i cada dia em pregunto perquè m'he ficat en aquest "liu". No tinc ganes de posar-me a escriure allò que vaig viure, segurament perquè escrit no sé expressar-ho, ni tampoc les barbaritats, sensacions i sentiments que tinc cada dia en sortir al carrer.
Ja vaig decidir eliminar dues parts del treball: El pressupost per inexacte i la estadística per falta de temps (és massa feina, ho faré fora del termini) però crec que no és la falta de temps el que més em perjudica sinó el sentir tan meu aquest treball. M'explico.
Conec bé la normativa, els problemes més comuns, els punts "nyap" de la meva ciutat (i d'altres), també alguns dels sentiments que es desperten sent coixa, moltes opinions de la gent sobre aquest tema i tot això gràcies al treball i la gent que l'envolta. Però el que em regira el cap és pensar que seguramnt ningú llegirà aquest treball i molt menys sentirà aquest treball com el visc jo. Només serà una nota. I jo que sóc més creient, en aquest cas, de l'evolució que de les xifres tinc un problema.

Així que per què no sortir a prendre'm un cafè amb aquestes persones per aprendre, evolucionar i passar una bona estona i deixar ja de fabricar paper per reciclar?

Enquestes

Tinc un dubte!
Quan la topologia fa que les pujades i baixades siguin impracticables de quin color les pinto?

Verd(accessibles): NO perquè no són accessibles amb autonomia.

Taronja(practicables): NO perquè superen el 8% i els falta zones planes per a pauses.

Vermell(no accessible)? Serien totalment accessibles si no fora pel pendent del terreny.. val la pena que les posi a la mateixa altura que les barbaritats com falta de rampa, falta de superfície de gir, excés d'altura.

O m'invento un altre color? (Més feina!)


Per tot això obro una nova enquesta de a la dreta!

Accesibles para escaladores

Vist a lavanguardia.es :

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53542714820&PAGINACIO=1&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PARTICION=2006&SUBORDRE=3&CANAL=51234151852

Aquest vídeo em fa recordar quan vaig agafar el tren per anar fins a Mataró. Vaig volar per pujar un esglaó com aquests!!
Per cert, resposta a la reclamació que vaig fer en el seu moment no hi ha però com a mínim ho estan arreglant:





Vull pensar que no hi tinc a veure!
AVANTI! (merci Rafita!)

Bonaventura-Ayats: Laura

No sé ni que respondre quan escriuen coses com aquestes:
Bonaventura-Ayats: Laura
Llagrimeta. Buscaré el temps sota les pedres, però no tan pel treball sinó perquè aquest tema ja és una petita part de mi.

Algú dóna més?

C/ del Sol


C/ Perills


Maques les jardineres oi?




Què són aquesta mena de barres enmig de la baixada?



Tots els accessos a platges estan adaptats però .. SORPRESA:

tots menys on es troba la cadira amfíbia!!



I una de les grans perles de Lloret (repic de tambors)

una rampeta del 18.9%!

Enquestes

Afegeixo a la part dreta del bloc unes enquestes sobre nomenclatura.
Quan vaig anar amb cadira em van dir la majoria de les opcions que apareixen (amb més o menys afecte) i ara no tinc cap dubte de quina es la que cau millor.

Me deixat alguna opció?

Petits-grans detalls.

La Núria Sagués m'escriu un email per avisar-me que a un dels articles ha posat un link al meu bloc. I després de mira el correu, que es el primer que faig quan arribo a casa, em dedico a passejar-ma per la minusfera, on entre altres bons articles trobo aquest.

"Tastar una mica de les seva pròpia medicina"
http://apeucoix.blogspot.com

Gràcies!

Petits detalls com aquest, m'empenyen a continuar al treball amb moltes ganes perquè avui he de reconèixer, com diria en Xavi (sempre acabes sortint per aquí!) que " A mi m'agrada anar a picar a la porta del que fan les coses malament" no passar-me el dia sola, amb el mp3 i el sol pels carres de Lloret mirant i mesurant voreres.

Mirant al futur i sense por.

Encenc la televisió i recordo perquè en un futur vull deixar de banda, com a mínim professionalment, part dels estudis que estic cursant. Tinc la sort de ser mínimament hàbil per diferents tasques/asignatures algunes de les quals ja he anat descartant per un sol motiu. Matemàtiques, historia, economia o biologia són assignatures amb les que potser algun dia m'agradaria treballar però ara per ara, potser m'equivocaré, crec que una carrera com Treball social on s'intenta buscar L'Eficiència - que no eficàcia - de les eines que disposa l'administració per tal de construir alguna cosa millor per a la gent em donarà un sentiment de plenitud, encara que sigui a cops de parets contra els que mouen fils.
Familiars dels morts de la tragèdia de Barajas, histories que es viuen a Caritas o el somriure dels nens els dissabtes em recorden aquesta meta a no tan llarga distancia.

El treball social promou la resolució de problemes en les relacions humanes, el canvi social, el poder de les persones mitjançant l'exercici dels seus drets i la millora de la societat. Facilita la cohesió social i dóna suport i protecció als membres més vulnerables de la comunitat treballant conjuntament amb els usuaris, institucions i professionals.
Els treballadors socials busquen donar respostes als problemes socials de la comunitat en general i específicament dels diferents grups de població com poden ser: les persones que pateixen discriminació pel seu sexe, origen i religió; persones que pateixen maltractaments; persones en situació de d'exclusió social (sense sostre, ex-reclusos, drogodependents); persones grans amb pensions baixes i/o malalties; infants i adolescents en situació de risc; persones amb discapacitat; persones amb problemàtica física o/i mental; persones amb problemàtica d'habitatge.
Universitat Ramón LLull

Estic a un any d'entrar a la universitat i fins i tot en aquell moment no tinc perquè decidir estrictament que faré amb la meva vida però de moment tiro endavant com una burra fins el dia que ho aconsegueixi.

Mooolta feina!

Amb un mapa, un metre, tres colors i una petita "xuleta" amb la normativa d'accessibilitat, començant els meus dies d'agost. Per motius personals de dilluns a divendres estaré a casa la meva avia, a Malgrat de Mar. I com estic una mica boja i potser, només potser perquè aquest treball m'apassiona aniré amb bicicleta de Malgrat a Lloret per recorre els carrers i veure fins a quin punt estan adaptats o no. Us presento:
- Amb el color verd: aquells carrers on la normativa es compleix i l'accessibilitat es bona! (iuhu!)
- Amb el color taronja: aquells carrers amb una accessibilitat practicable (que poc m'agrada aquest terme mig) on es necessària l'ajuda d'algú altre. Aquí només van les pendents, perquè de fet la terra tampoc té la culpa però els carrers que es poden arreclar : ni de conya!
- I amb el color vermell: els estimats carrers on la cosa no funciona gens bé. També els punts negres, com jo dic, passos de vianants, cantonades fetes pols i potser alguna bestialitat que vagi trobant.

Realment espero que aquest viatges que faré es vegin recompensat quan acabi el treball perquè sinó..
sinó em tindre que quedar amb el que m'aporta dia a dia, qué no es poc! :)

A la platja, sobre rodes.

Arribo i em trobo, gracies al bloc d'en Quim Bonaventura, un article del sempre atent Diari de Girona sobre l'accessibilitat a les platges de Blanes i Lloret. M'agrada molt! Una descripció semblant tindre que fer sobre tot el municipi de Lloret.

link: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008072400_23_278414__Estiu-platja-sobre-rodes

I aquí un foto que m'encanta, una foto que em recorda des de el fons de la pantalla la feina que se'm gira aquest calorós agost!
Xavi Terrades un cop més.

Apunta!

(Dibuix que vaig realitzar per un taller de participació)


(Muntatge que el meu grup va presentar al concurs sobre els drets dels infants)



i segurament el més important de tots..

(Un tros de pòster perdut entre la brutícia de les sales)

F R A N C E

Bienvenue! Dos senyals clares i justes ens donen la benvinguda només baixar de l'avió.




Estada a la ciutat de Nalliers, a hora i mitja de Nantes.
Una ciutat de paisatges ben diferents



on amb la suma del treball de francesos i algerians varem començar a construir un forn/local al costat d'un antic molí també per reconstruir.














Però després de la feina... visita a Luson i la Rochelle!
Carrers amb música en directa i un ajuntament monstruós(Rochelle)














i com no una mica de



Senyalitzacions menys vistoses però pel que vaig veure més eficaces.



La catedral de Luson amb una excel·lent mobilitat i un sorprenent espai per a sorts.













I tot això amb els amics i companys de mataró, argelia i frança!


See you!

oui oui mon cheri

Salutacions des de frança, estic dintercanvi des de principis de mes i per aquest motiu no puc anar actualitzant. Adelanto que per aqui tot es moooolt diferent (fins i tot aquest teclat sense accents!)
Fins l'agost.(quan acabo amb tot aixo)

Laura :)

Diuen que ...

la web de MIFAS és nova!
(anirem a xafardejar una estona)

Diuen que ...

ja veus ens diuen minusvàlids i no dic que no ho siguem però després de la lluita diària des de que un es lleva fins que se’n va a dormir ens haurien de dir supervalits, no creus?
Xavi Terradas.
Tens raó crack!

Coneixements bàsics?

Durant el curs he treballat les tardes de dimecres i divendres amb uns nois que suposadament la seva situació familiar no era l'adequada per portar correctament els seus estudis, així que venien amb mi i altres companys, per fer els seus deures però també per obrir i xerrar una mica els ulls davant la societat que els envolta, això almenys era el que jo intentava la última mitja horeta (quan ja es ficaven insuportables!)
Després de dies treien temes de la màniga per parlar i descobrint que la Torre de Pisa esta a Barcelona, o que aquesta mateixa Barcelona no forma part de Catalunya, vaig decidir treure el tema de la discapacitat.
Quatre alumnes (A,B,C,D) amb quatre preguntes senzilles, en principi.

1. Què es la discapacitat?
A: No ho sé, no m'importa.
B: És un problema de quan neixes.
C: És un problema, que no pots fer alguna cosa. Per exemple: caminar.
D: Una persona incapaç de fer una cosa.

2. Qui te discapacitat? Per què?
A: Els homes, les dones, etc,.
B: Les persones que neixen malament.
C: Les persones per qualsevol motiu que han nascut malament o han tingut un impacte amb el cotxe.
D: La gent per mal naixement o accident.

3. Coneixes els tipus de discapacitats que existeixen?
A: No ho sé, etc,.
B: No poder caminar, incapacitat mental, amb la cara rara, etc,.
C: Invalidesa, gent sense braç o sense una cama, mental, física i visual.
D: Discapacitat mental, invàlids.

4. Són persones amb els mateixos drets i deures que tu?
A: Si i no perquè són persones, però clar, no poden fer les mateixes coses.
B: Si perquè em nascut al mateix món i totes les persones són iguals.
C: Si, perquè són com nosaltres però amb un problema.
D: Segons el què, però si es invalid no pot jugar a futbol i clar..


Aquestes respostes són un exemple on es reflexa la coherencia, el nivell de cultura bàsica i coneixements generals que tenen algunes de les persones que segurament dintre de dos-tres anys estaran al carrer davant d'una societat complexa. Quina por! Només desitjo per ells que durant aquest dos anys aprenguin uns valors i uns coneixements bàsics per viure i deixin de banda, si cal, equacions i fets de l'edat mitjana.
(Era tot un quadre la cara que feia aquell dia després de les classes, això em supera!)

Tornem-hi!

Amb primer de batxillerat a la butxaca torno a reactivar tot això, i esque entre els exàmens finals i la baixada d'ànims típica de la meva primavera he deixat força abandonat tot això! Però.. mai es massa tard no? i més si es tracta de lluitar per coses així! :)
Com ara mateix tinc l'energia i les ganes pels núvols, crec que deixaré per més endavant el mar de lletres que suposa passar aquí el que vaig fer aquell dissabte i diumenge que vaig passar amb la cadira. De fet ho resumiré en un parell de línies:

Dissabte:
- Viatge amb l'estimada Renfe cap a Mataró: Molts nervis, moltes mirades però força bé.
- Rebuda a l'esplai: Quins valors que tenen aquest nens!!
- De tornada pels carrers de la ciutat trobo molta gent coneguda: uns fan cara de pànic, altres no saluden, senzillament impressionant. "En aquell moment pers a molta gent" Ara et crec més Xavi!
I per rematar la tarda els dos ascensors de l'estació fora de serveis, impotència, ràbia, llàgrimes, paperets de reclamació i tornada en cotxe (quin remei)!

Diumenge:
- Toca la típica volta de diumenge per la ciutat però aquest cop no serà així. El meu pare amb importants problemes a la columna vertebral no pot suportar veure a la seva filla així, també ho entenc. Quan era jove i durant la seva jornada laboral va caure per les escales. Catorze mesos més tard, amb dificultats econòmiques i molt dolor va entrar a quiròfan amb un 99% de possibilitats de sortir assegut en una cadira de rodes. Ara com conductor de tràiler (la única feina que pot fer)va tirant com pot amb un únic objectiu: el meu futur. Què gran és, i no només per edat!


Ara, passat un temps veig aquella setmana com una vivència impressionant, on a nivell personal he après potser més del que podré escriure al treball, i a més a més amb la sort d'escollir el moment perfecta per realitzar-la. Potser ho repetiria, no ho sé.

Amb energia!

Uau! Miro l'últim post i la veritat es que fa pena el bloc. Tinc articles, videos, qüestionaris i els textos d'aquell espectacular dissabte i diumenge!! He de trobar un moment per pujar-ho tot, però ja!
De moment demà, aprofitant que tinc una sortida per barna, aniré a veure que xerra l'administració..
Continuo absent però amb ganes!

Punt 4. Divendres!

Últim, i de moment els més intens dels dies laborables!
Tot ha començat bé, amb la segona classe d'educació física i com la d'ahir ha estat plena de ritme.


La resta del matí sense cap problema nou, fins que han arribat els tallers que faig a la tarde.
Dos hores amb uns nens amb moltes ganes de juga, xerrar i preguntar sobre aquest tdr (qualsevol cosa per esquivar els deures.) El més difícil de tot escriure a la pissarra i mantenir un ordre, ja que s'aixecaven impacients mentre acabava amb un altre company. Ells estaven més moguts, i davant no tenien la mateixa figura “autoritària” que els poses a fila.





A les 18. 30, només mitja hora després d'acabar els taller començo cada divendres amb les classes d'angles durant hora i mitja (curiós els canvis de rols que experimento els divendres). A l'edifici on milloro l'anglès hi han una multitud d'escales, impossibles de salva per cap lloc. Però havia avisat prèviament, així que tenia un parell de companys esperant per pujar-me fins la classe, però no he arribat a classe! He sortit tot anima de classe, pensant que el recorregut fins angles estaria net d'obstacles, però no ha sigut del tot així.
A la meitat del camí me trobat amb un pujada considerable, només podia arribar a classe fen una bona volta. He volgut mira el mòbil per veure com anava d'hora però.... amb les presses m'havia deixat el mòbil a l'institut! Dons torne-m'hi, ara cap enrere! El mateix recorregut a l'inrevés però aquest cop no ha sigut tant fàcil: A un pas de vianants he necessitat ajuda per acabar de pujar (centre d'atenció per uns segons), i passat una sabateria me trobat amb una vorera inaccessible. L'altra serà millor! He pensat, però no, l'altra era pitjor i farta de demanar audar durant tot el dia he acabat anant per la carretera durant tot un carrer.
Arribo a un pas de vianants i ja m'imaginava que no tindria cap més problema amb les voreres, i així ha sigut, però me trobat un magnific home que des de el seu potent tot terreny cridava al taxista que m'havia deixat passar. Impressionant! Però crec que amb la cara de mala llet que he ficat, haurà reflexionat una mica.
La aventurera encara no havia acabat, quan anava camí cap a l'institut en busca del meu telefon i amb els esperances perdudes d'arribar a classe, he trobat un dels alumnes que no havia vingut a classe, resulta que havia anat a comprar unes "zapas" com diu ell. Ara el noi estava content d'acompanyar-me i portar-me, le deixat no tenia ganes de fotre-li la brega i a més a més alguna cosa hem deia que el necessitaria. Així he sigut, resulta que no tenia el mòbil a l'institut, sinó que el tenia a casa (sóc un cas). En Jose, es així com es diu, m'ha acompanyat fins una cabina de telefon per trucar a casa, però.. massa alta com per trucar-hi !
I jo sense monedes petites, així que li ha tocat anar a demanar canvi a una botiga del costat, jo no podia. He trucat i a mesura que anava parlant s'anava creant un grup de nens que hem rodejava. Eren els seus cosins i cosines, seguits de nens que estaven al parc. Tots miraven amb cares de sorpresos i preguntaven al Jose qui era i que feia així. Tot orgullós responia que era la seva "profe de mates" i que no era de veritat, que era un treball. Quines cares, i quins comentaris que deixaven anar els petits! Però hem guardo per sempre el de la germana petita d'en Jose:
-"Ay! Yo te visto antes y pensaba que era de verda! Y le dicho a mi amiga: pobrecita tan joven y sin poder disfrutar de la vida!"
Cal dir que la nena tenia onze anys, es a dir, que ja podria pensar més el que diu, però el temps ja l'ensenyarà. Jo he intentat explicar-li que no era així però per la cara que posava no semblava massa convençuda.
Després de parla una llarga estona he deixat el grup enrere i he anat a al lloc de trobada amb ma mare, que ja m'esperava al cotxe.
Cap obstacle més, només un parell d'avis que miraven atentament i semblava que pensaven el mateix que la germana d'en Jose.

Punt 4. Dijous!

El dia avança com els altres: fen voltes i voltes per tot el centre.
Sembla que la gent comença a acostumar-se però professors i companys encara es continuen preguntant el per què de tot això.
I avui de dotze a una, tocava classe d'educació física. Al principi no tenia gaires expectatives, no hem podia imaginar fer la classe asseguda, però a mesura que avançava la classe tot ha millorat.
Aquesta setmana toquen unes classes dedicades als diferents ritmes, com a previ per unes classe de dansa. Substituint moviments de cames per altres de braços i animada pel professor i els companys he fet una classe totalment productiva (encara que he acabat amb un mal d'esquena..)!

(Quan tingui amb un bon programa per editar vídeos, ja en pujaré!)

Per la tarda, i acompanyada de ma mare he anat a fer una volta pel centre de Lloret.
A les 17.30h ja l'esperava, però no arribava, així que he decidit avançar un parell de carrers per trobar-la. Una barreja entre po i ganes m'envaïa, seria la primera vegada que aniria sola per la ciutat. Al final tan sols han sigut un parell de carrers fins que ens hem trobat.
Tota la tarda “xafardejant” l'accessibilitat a diferent punts de Lloret.
Primera parada: la nova i polèmica terminal d'autobusos. Entre altres coses destaca la manca de voreres que arribin fins la porta adequada dels autobusos, i aquest mirall:


Ara amb un afegit. Abans massa alt com per complir la seva funció!

I Aquí la meva mare decidint quines estovalles eren més "maques", jo des de fora, perquè com es veu a la fotografia unes bones escales impedien que arribes a la botiga!


Estic orgullosa d'haver fomentat l'esperit critic a ma mare en aquesta lluita.

Punt 4. Dimecres!

Tornem-hi!
Avui amb més energia, més voltes per l'institut, més bromes entre companys i una conversa amb una senyora al carrer impressionant:

Tota inquieta diu:

- Perdona yo te vi ayer jugando a futbol en el polideportivo ¿puede ser no?
- QUÈ!? NO!!
- Ay perdona, perdona ... I a marxat corrents!

No sé com m'hauria sensat si realment no pogués moure les cames..
On esta la lògica siusplau!!

Punt 4. Dimarts!

Segon dia i..
- la rutina comença a ser força pesada.
- necessito més autonomia i llibertat, estic tota l'estona acompanyada!
- escric, penso i parlo sobre aquest treball!
- surto a la pissarra: que difícil es escriure així!
Però continuem, continuem !

Punt 4. Dilluns!

Primer dia, i millor del que em pensava!
Al principi una barreja de nervis i curiositat veure les cares de les primeres persones que em creues.
Tot força bé, encara que he necessitat ajudes per anar a alguna classe i creuar algun carrer a la hora del patí.
Però si he de destacar alguna cosa són les cares pàl·lides d'alguns companys i professors que no sabien que era un treball, i al final del dia: tota una sorpresa!
Un noi de 2n ESO el qual li faig classes durant quatre hores a la setmana ha canviat totalment l'actitud que tenia fins ara amb mi. Normalment és un terratrèmol incontrolable però al sortir m'ha vist i a vingut a preguntar-me molt seriosament que m'havia passat. I tot sorprenent-me no a rigut ni res per l'estil, a llençat la bicicleta (literalment) per acompanyar-me fins la cantonada, tot ajudant-me a pujar el carrer, que començava a ser pesat.
Molt bona la sensació de veure aquest noi reaccionar així!

Punt 4.

Aquesta serà una setmana diferent, començo amb el punt quatre del treball, es a dir, a descriure els afectes a nivell personal.
Per desenvolupa aquest punt vaig pensar que no hi hauria res millor que posar-se en la pell de les persones afectades, trobar-se el problema de cara. Vull veure les cares de la gent quan tan de dir que ho senten molt però no tenen el local adaptat o el sentiment que es desperta al tenir que demanar ajuda per pujar un esglaó.
Aniré amb una llibreta (i la camara) a la butxaca per anar apuntant cada una de les coses i sentiments que sem despertin durant aquesta setmana i així faré un diari!

Parlem del treball!

Aquest treball de recerca té quatre objectius bàsics:

1.Analitzar la normativa d'accessibilitat i estudiar la mesura en la que es compleix a Lloret de Mar.
2.Calcular aproximadament el cost anual que comporten les adaptacions i compara aquest càlcul amb les ajudes rebudes per part de l'administració.
3.Conèixer l'opinió de la ciutadania en general, dels afectats i responsables en el sector.
4.Descriure els afectes a nivell personal.

Durant el treball em centraré en les barreres arquitectòniques urbanístiques i intentaré descriure com aquestes i dificultats econòmiques afecten a les persones des de el moment que surten de casa, dificultant o fins i tot limitant un llibertat de decisió, de moviment, amb relació a l'espai que ens rodeja. Deixant així de banda tota la part de medicina i de barreres en la vida privada de les persones amb discapacitat física.

Fotos de la Renfe!

Aquest cap de setmana, 29 i 30 de març, he tornat a agafa el tren per anar fins a Mataró i, ara si, he pogut fer les fotos al gap entre l'andana i el tren.

Renfe Rodalies aposta per la plataforma Civia, es a dir, un cotxe de cada un dels trens adaptats amb una plataforma “al mateix nivell que l'andana de les estacions”.
Però que passa si el nivell de cada andana, i la distancia d'aquesta amb el tren es diferent segons l'estació?


CANET DE MAR


ST. POL


PINEDA

Imagina..

Diuen que ...

la Llei d'Accessibilitat va fixar, en un decret de 1995, una data: el transport públic havia d'estar totalment adaptat abans del 31 de gener de 2006.
Font: El País, dilluns 18 de febrer de 2008

Anem tard eh!

Renfe rodalies!

Ahir ,25 de maig, vaig enviar un e-mail a Renfe Rodalies perquè m’informés sobre serveis o solucions que poden oferir a les persones amb mobilitat reduïda i amb més brevetat de la que esperava han contestat!

“En este sentido, Cercanías Renfe, ha desarrollado durante los últimos años una serie de inversiones que han permitido, hasta hoy, avanzar muy notablemente en la calidad y en el confort que ofrecemos a todos nuestros clientes”

“Somos conscientes de que, actualmente, la adaptación del acceso desde los andenes a los trenes de cercanías constituye el problema más difícil de solucionar. No todos los trenes que circulan por las vías tienen las mismas dimensiones, por eso no puede hacerse una elevación de los andenes hasta elprimer escalón de los actuales trenes de cercanías”

“La SOLUCIÓN DEFINITIVA se está implantando en los nuevos trenes que se han diseñado bajo la denominada plataforma Civia .. estos disponen de un coche de piso bajo al mismo nivel que el andén de las estaciones”

Solució definitiva ? Aquest nivell que diuen no arriba al nivell de totes les andanas! En l' habitual recorregut de Blanes a Mataró vaig mesura aproximadament les distancies i algunes són sorprenents:
-Blanes: 6cm de Gap vertical
-St. Pol: 22cm de Gap horitzontal
-Caldes Destrac: 30 cm de Gap vertical

L'email continua :

“Nuestro deseo es que con todas estas actuaciones que hemos estado haciendo y los proyectos futuros, le hayamos podido transmitir nuestra especial sensibilidad a la hora de avanzar en la eliminación de obstáculos y facilitar progresivamente el acceso a personas con problemas de movilidad que, indudablemente, constituye un colectivo muy importante”

I conclueix :

“Lamentablemente, en la actualidad no podemos garantizarle que pueda realizar su viaje sin problemas, ni a la hora de acceder a las estaciones ni en el momento de acceder al tren.”

Aquest problema s'està convertint en una “patata caliente” que va passant d'uns politics a altres.
Manuel Villalante, del Departament de Política Territorial y obres públiques acusa al problema al Govern estatal mentre Josep Rull (CIU) apunta que és l' actual govern català qui ha paralitzat el pla d'accesibilitat als transports.
Sigui qui sigui el responsable, la cosa no rutlla!


Espero poder fer fotos de les dades, pujar-les i dedicari alguna entrada més als transports tot i que no sigui una part important al treball!

Diuen que ...

"Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten."
Artículo 27.1 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos (1948)

Ara les primeres fotografies!

Amb un tema com aquest es difícil sortir al carrer i desconnectar.

Els dies 5, 6 i 7 març vaig anar amb l'institut a Andorra. Allà hem va sorprendre un petit detall. Petit com és el país no vaig trobar cap pas de vianants que a primera vista sembles mal adaptat, encara que amb la neu i tot plegat segurament hi hauria algun de malament. Això si, una distinció en mig dels passos hem va fer arribar un missatge així com dient “aquí ho tenim en compte”.

I per contrastar aquest missatge positiu, dos fotografies de l'estació de tren de St. Susanna, que vaig fer un dissabte tornant de festa (si esque no es pot desconnectar!) Tot s'ha de dir que al llarg del passeig d'aquesta ciutat hi han moltes places de pàrquing ben adaptades. Un molt bon gest per part de l'ajuntament de St. Susanna, però que en aquest cas hauria de veure com un contenidor (setmanes anteriors dos) s'interposa en l'estacionament.

Comencem

Tot i haver començat la recerca d'informació i algunes petites parts del treball, fins avui no he tingut el moment perfecta per escriure quatre línies en aquest blog!


Espero que aquí es reflecteixi una mostra de treball constant així com anècdotes que vagin sorgint, per tal que a la hora de concloure i valorar el treball sigui menys fred i més fàcil.

El treball de recerca, que entregaré sobre l'octubre d'aquest any, tracta sobre les barreres arquitectòniques a la ciutat de Lloret de Mar, i com aquestes i altres dificultats, afecten a les persones de mobilitat reduïda.
He triat aquest tema per devant d'altres de caràcter tecnològic o econòmic, perquè tot i que aquests m'agraden, prefereixo perdre el temps, com diuen alguns ingenus, apostant per la resolució de problemes entre les relacions humanes. De fet en un futur m'agradaria treballar en aquest camp i crec que el treball de recerca és una molt bona oportunitat per anar “practicant”.
Des de un bon principi he tingut un recolzament per part de l'administració, professors i amics que espero agrair amb un bon treball. Avera com avança tot, de moment aposto fort.